Carta a Josep

Molins de Rei, 28 de març de 2014

Hola, Josep.

Estic gairebé segura que no te’n recordes de mi. No importa; en realitat, qui ha de recordar sóc jo, no oblidar-me mai del que vas representar per mi i estar agraïda per la teva intervenció desinteressada a la meva vida.

Però millor m’explico, no vull que pensis que tot això és una bogeria o una broma estranya.

Em dic Marta, però potser em recordaràs millor per Zena, el meu nick a un dels primers xats de finals del segle XX (vaja, aquesta dada em fa sentir vella). Comencen a venir ja els records? O simplement no pots recordar res? Com ja he dit, no m’importa.

Tu, Greyscale, i jo ens vam conèixer a traves de finestres blanques i paraules escrites durant nits preses al son, compartint alguna que altra conversa pujada de to... quins temps! Érem joves, estàvem fascinats per la nova tecnologia i la desconeguda però emergent internet, i ens donàvem la llibertat moral i anònima per aparentar ser qui no érem, o potser per representar qui ansiejàvem ser en realitat. Recordo vivament aquells desitjos que virtualment creàvem plegats sobre la poc amigable pantalla de l’ordinador... però no ens calien més floritures, la imaginació és poderosa i les lletres fredes sense emoció adquirien un caire íntim i únic, un “tu a tu” en el qual no entrava ningú més, tancant finestres molestes o simplement portant diverses converses a la vegada de les quals l’altre no tenia ni idea i que, en veritat, devia estar fent el mateix. 

I la vida va continuar i les converses es van acabar... però és aquí quan realment comença tot, sí, quan tot semblava que havia finalitzat. Jo vaig deixar de xatejar perquè vaig conèixer un noi al mateix xat, un amb el què també compartia somnis humits i realitats properes, ja que ell vivia a Barcelona, tan a prop meu... encegada per un mal amor, vaig deixar que em prengués aquella llibertat que havia fet possible que ell i jo ens coneguéssim en carn i ossos.

La meva vida social es va anar diluint poc a poc, sense adonar-me’n. Tants coneguts com havia fet al xat, els vaig deixar perdre tan a pressa com els havia conegut. Al principi semblava justificat, com podia entrar una noia en un xat, quan la finalitat d’aquestes converses era l’alliberament dels desitjos més folls i reprimits que tots tenim a l’ànima? Ara ho penso i em penedeixo per no haver estat més forta, per perdre a gent com Dawn, que necessitava un cop d’ànim per no tornar a intentar suïcidar-se, o com Frobenius, aquell matemàtic de trenta anys que m’explicava com s’estimava la seva novia i com li agradava satisfer els seus desitjos de dona.

Una veu d’alarma va començar a sonar al meu interior quan un dia em vaig adonar que m’havia quedat sola. Ni tan sols els amics més propers, els de tota la vida, suportaven el meu nuvi i van preferir fugir que lluitar per mi.

Em mirava al mirall i veia una altra noia, deixada, trista, amargada i poruga, que acotava el cap i seguia la voluntat d’ell sense dir ni mu per no començar una nova baralla de les que jo sempre perdia.

No recordo com va passar exactament, però tu vas tornar a la meva vida com si fossis el pregó de l’esperança. Suposo que primer va ser algun correu electrònic furtiu, després algun missatge al mòbil d’amagat; tu sense entendre res i jo desfogant-me amb la teva paciència. Com devies patir llavors, imaginant-me consumida per una relació totalment tòxica!

Vas fer el cor fort i em vas trucar a la feina. Era fàcil d’aconseguir aquell número de telèfon, però no ho devia ser reunir la valentia suficient per parlar amb mi quan mai havíem sentit les nostres veus. Potser recordes (si em recordes) la meva veu espantada i plena de dubtes, però el que tu no sabies era que ell estava davant meu, vigilant-me fins i tot a la feina, sense deixar-me espai vital per a viure.

La teva preocupació, ara ho puc dir ben alt, ho puc escriure amb lletres ben grans, em va salvar. No al moment, però sí a la llarga. Em vas donar forces, Josep, una empenta de la qual tu mai vas ser conscient perquè ell em va prendre el mòbil, va descobrir algun missatge teu que no m’havia donat temps a esborrar i tot es va embolicar molt. I quan dic molt, és un eufemisme per treure importància a les salvatges conseqüències que va tenir aquell descobriment. No físiques, no t’espantis, però sí psicològiques. Tot i què crec que les físiques no haurien trigat gaire en començar, vaig poder sortir a temps.

I la meva llibertat va cridar dins meu, mesos després del nostre ínfim contacte, empentada per les teves paraules i per l’ajuda incondicional d’una altra persona que també va aparèixer a la meva vida per art de màgia. Un altre Josep, quina casualitat, que també em va insuflar forces sobrehumanes a la meva malmesa ànima sense que ell ho sabés.

Tot va acabar millor del que em pensava. Gairebé dos anys d’infern silenciós em van ensenyar moltes coses: respecte a un mateix, respecte als altres, decisions clares i unes idees precises del que volia per a mi. Vaig ressorgir com l’au fènix i vaig viure la vida que havia perdut amb retard. Vaig viatjar, vaig conèixer gent nova, vaig recuperar vells amics i em vaig enamorar. El que no entenc és per què no vaig buscar-te per explicar-t’ho tot. Suposo que el frenesí de recuperar el temps perdut em va embogir una bona temporada.

I tant temps després, penso en tu. No, ja fa anys que em rondes pel cap, Josep, no només ara, però mai he sabut com posar-me en contacte amb tu, ja què el teu mòbil i el teu correu van ser esborrats de manera fulminant... mentida, sí que sé com fer-ho, per això t’escric aquesta carta.

Tot i què suposo que per a tu no haurà significat el mateix que per a mi, jo t’estimo, no de manera romàntica, ni tan sols amistosa, sinó platònica. T’estimo perquè per mi vas significar esperança, que encara queden al món actual cavallers disposats a salvar princeses que es pensen que no necessiten ser salvades (i no parlo de gèneres, podríem haver estat tu una dona i jo un home i estic segura que sentiria el mateix per tu), que les persones, al igual que n’hi ha de dolentes, també n’hi ha de bones, i són a aquestes a les que ens hem d’apropar i agrair la seva amistat incondicional.

Ah, la continuació de la història és feliç. Tinc parella estable des de fa deu anys i puc dir que a grans traços porto una vida còmoda i plena. I part d’aquesta felicitat quotidiana és gràcies a tu.

Per tot això, desitjo de tot cor que tu també siguis feliç. Que hagis trobat una persona que et mereixi, perquè les grans persones haurien d’estar amb una altra de millor.

Gràcies, gràcies per haver existit,

Marta